Escola Estel, retorn al passat

Seguint amb les activitats de la SAE, vam anar a fer unes mini pràctiques d'un dia a una escola, acompanyats per un alumne de tercer que estava realitzant les seves pràctiques en aquell centre. 

Ens van repartir les escoles i els companys de tercer per sorteig i a mi em va tocar l'Escola Estel Guinardó.

L'alegria que em va sobrevenir quan ho vaig saber va ser molt gran. L'Escola Estel és el centre on vaig cursar tota la primària, al igual que els meus germans, i d'on en guardo un gran i feliç record. 

Al presentar-me el dijous a l'escola ho vaig fer des de dues vessants, la professional, com a estudiant de magisteri disposada a observar i aprendre el màxim d'aquella experiència, però també com a persona, com a ex-alumne de l'escola, esperant reviure experiències, trobar mestres antics i experimentar allò que havia viscut durant 9 anys de la meva vida. 

Les dues vessants van quedar del tot satisfetes després d'aquesta jornada. 

Per la part professional em vaig trobar amb una escola alternativa, diferent. És una escola d'una línia semblant a la de l'Arc Iris, d'una sola línia, amb un professorat que té una intenció de treballar de forma no tradicional. Treball per projectes, cooperatiu, implicació de la famílies, grups unitaris, experimentació directa, participació dels alumnes en assamblees...són algunes de les característiques de l'escola. 

Durant la jornada que vaig estar fent pràctiques vaig poder estar en una classe de 4t de primària. Com a punts que em van sorprendre va ser la quietud dels infants, que si bé sí que parlaven entre ells i es distreien, la cosa no passava d'aquí. També la bona relació entre els alumnes, no hi va haver cap disputa important i semblava que l'ajuda mútua i la bona sintonia formés part del dia a dia d'aquests alumnes. 

Els alumne estaven asseguts en taules de 4 o 5 infants, fent grups, així afavorien el treball en grup i la cooperació, al contrari que en les aules amb els pupitres separats o per parelles. 

Una altra característica que em va cridar l'atenció va ser que no treballaven amb llibres en la majoria d'assignatures. Només tenien llibres a català i matemàtiques, en la qual tenien només un llibret d'exercicis. En la resta d'assignatures es treballava per projectes, on els alumnes triaven què volien estudiar (relacionat amb la matèria) i ho treballaven per grups, seguint un procés de recerca i experimentació. En altres assignatures es treballava de la forma tradicional però sense seguir un llibre, usant fotocòpies o fitxes. 

Vista aquesta metodologia vaig pensar que era més complicat pel professor novell programar les classes ja que no tenia una pauta per seguir (el llibre), però que també permetia més llibertat a l'hora d'ensenyar allò que creia més important o que despertava més interès en els infants de l'aula. 

L'escola disposa de diverses aules especials destinades a l'ensenyança d'una matèria concreta: hi ha l'aula de plàstica; la d'anglès i informàtica; el laboratori; la sala dels miralls on es fa dansa i música; la biblioteca. Això, lligant-ho amb el que diu Tonucci sobre la necessitat d'ambientar els espais segons la finalitat que tenen, és molt positiu pels alumnes, ja que saben perfectament el que han d'estudiar en cada lloc. Per la resta d'assignatures, en canvi, el canvi d'aula no existeix, i d'aquesta manera passen de les matemàtiques al català sense ni tant sols moure's de la cadira. 

A part d'estar a la classe de 4t, vam visitar, també, el parvulari. El parvulari és un tret diferenciador de l'escola, que ha optat, des de fa uns quants anys, per una metodologia pedagògica diferent. El parvulari és unitari, és a dir, els infants de P3, P4  i P5 van junts a classe, tots barrejats. Hi ha 4 grups de parvulari en el qual en tots hi ha nens i nenes de 3, 4 i 5 anys. D'aquesta manera els infants més petits aprenen a treballar en comunitat, ajudant-se entre ells, respectant-se i aprenent uns valors que d'altra manera no podrien. 

A part dels grups unitaris, les classes que realitzen també són diferents del que m'imaginava. Cada dia un grup va a un ambient diferent, i en cada ambient es treballa una cosa diferent. 

Hi ha l'ambient artístic, on els infants poden fer fang, pintar, dibuixar, etc. lliurement, per grups o individualment.

Hi ha també un ambient d'experimentació, científic, on els nens i nenes experimenten directament amb diversos instruments i objectes com per exemple: comproven la gravetat fent baixar boles de diferents dimensions per una petit circuit; descobreixen el tacte tocant diferents aliments (fruits secs, llenties, farina...).

La sala dels racons és un espai on es treballa el joc simbòlic: els infants trien en quin dels espais volen jugar i n'hi ha 5: disfresses, la caseta, el bar, un de construcció i un de joc amb ninos i castells. 

Durant aquestes activitats els infants trien on volen anar i si volen treballar sols o amb parelles. La mestra està amb ells i els ajuda o no, depèn de les necessitats o del que vulgui fer en aquell moment. Aquest tipus de metodologia educativa em va recordar molt al de Maria Montessori, i em va agradar molt. 

Un cop vaig sortir de l'escola a dos quarts de cinc vaig reflexionar sobre tot el que havia vist, experimentat i sentit. El pensament més gran va ser el de "vull treballar ja, ara mateix". I el segon va ser "quin cansament, però quina felicitat". 

Personalment, el retorn a la meva escola va ser molt molt positiu. Per una banda vaig poder veure tot allò que em coneixia perfectament, des d'un altre punt de vista. Les aules em semblaven més petites, les classes més interessants, els patis més estrets i les cistelles de bàsquet més baixes. Em vaig adonar que poca cosa havia canviat des de que fa 11 anys vaig marxar d'allà per passar a l'institut. A la classe de 4t encara hi havia les cortines que el meu grup haviem pintat, els pots de pintura eren els mateixos. El pati, els arbres, tot estava igual però una mica canviat. I sobretot el meu punt de vista era del tot diferent, si bé ho vivia amb la mateixa il·lusió que quan hi cursava l'educació primària. 

Per altra banda em va fer molta il·lusió trobar-me amb mestres que havia tingut jo allà i que no només em van reconèixer, sinó que es van mostrar molt contents de veure'm i interessats per la meva vida. 

En resum, una molt bona experiència, que m'ha fet veure, si és que no ho tenia ja del tot clar, que vull treballar d'això, que en tinc ganes i que em veig preparada ara, i molt més d'aquí pocs anys. 

I també m'he adonat que he tingut molta sort de cursar la primària en una escola com és l'Escola Estel, que m'ha ensenyat molt, tant per la vida personal com per la professional de l'educació, ja que tot allò que jo vaig viure (treball per projectes, cooperació, treball amb grups barrejats, educació en la natura, etc.) ho aplicaré quan pugui treballar, perquè és algo que he viscut, que m'ha servit i agradat i que ho tindré marcat tota la vida. 

L'Escola Estel, com moltes altres, segur, però que no coneixo, una molt gran escola. 

Escola Arc Iris

Seguint amb la Setmana d'Activitats Especials, el dimarts vam anar a visitar una escola. Jo, juntament amb altres companys de classe, vaig visitar l'escola Arc Iris.

L'escola Arc Iris és una escola municipal, d'una sola línia i amb una gran tradició, ja que enguany celebra el seu setentè aniversari. L'escola està situada al barri del Guinardó, a Barcelona, en una zona més propera a la muntanya que a la ciutat. 

El que més sorprèn de l'escola, només a l'entrar, és la gran quantitat d'arbres i plantes que hi ha. Quan comences a pujar per les escales de l'entrada per arribar a l'edifici central t'adones que no és una escola com t'havies imaginat. No és un edifici compacte, rectangular, és una antiga torre d'estiueig, molt gran, amb tot el seu terreny al voltant i el bosc al costat. 

Només per la constitució física de l'escola ja et fas una idea de que no és una escola normal, per començar, el fet de tenir la natura tant a tocar dels nens en facilita, i pràcticament obliga, a treballar-la molt. Redaccions, dibuixos, experimentació directe amb l'hort...tot ho relacionen amb la natura.

Disbuix d'una flor després d'observar-la

Una altra característica especial de l'escola Arc Iris és que és de titularitat municipal, és a dir, és pública però depèn de l'Ajuntament de Barcelona, per treballar-hi s'han de passar unes oposicions diferents a les que fa la Generalitat. Hi ha molt poques escoles catalanes municipals i això facilita que el claustre sigui més constant.

El fet que sigui una escola d'una sola línia també implica que hi hagi menys mestres i que, per tant, sigui més fàcil posar-se d'acord i entendre's.

Sigui per aquestes facilitats, per la història o per l'interès que hi posen els mestres (o tal vegada per les tres coses a l'hora), a l'escola s'hi fan moltes activitats especials. La que em va cridar més l'atenció i em va fer arrencar un gran somriure (em va sortir la vena periodística) va ser la ràdio que fan cada 15 dies a l'escola. 

A l'aula de plàstica han habilitat un espai amb micros i la sala de tècnics, per tal que els nens i nenes de 6è puguin realitzar un programa quinzenal d'uns 30 minuts de durada. Crec que és una experiència molt bona per tots ells, perquè aprenen, no només a parlar, redactar, etc. (el que vindria a ser de l'assignatura de català), sinó també aprenen a organitzar-se, a ser metòdics, a perdre la vergonya, a buscar informació, a comunicar-la, a fer preguntes. A estar en silenci, a parlar quan toca, a resumir, a escoltar. Aprenen atreballar en equip, a buscar el millor de cadascú. Aprenen a fer anar aparells tecnològics, a buscar músiques adequades, a controlar el temps.... I se n'emporten un record inoblidable.

Els programes de ràdio s'emeten per Internet i els podeu escoltar aquí.

Com ja he dit treballen molt la natura, però també l'expressió musical i plàstica. L'aula de plàstica està a les golfes, plena de projectes anteriors, murals, dibuixos, personatges, objectes sense identificar.

És una escola una mica diferent, que ha sabut aprofitar els avantatges físics i de situació. Una escola on els mestres intenten fer coses noves, diferents, que serveixin perquè els nens i nenes aprenguin de forma més directa, experimentant. 

Em va agradar, sense dubte, però sóc conscient que la seva situació és especial, tant per la localització com pel tipus d'alumnat i families que tenen. Tot això ajuda i facilita a que els funcionament de l'escola sigui molt bo i que, per tant, es puguin fer moltes més coses. No és per treure mèrit a l'escola Arc Iris, perquè ja he dit que m'agrada molt la feina que fan, però s'ha de ser realitsta, i saber que aquest projecte d'escola en una altra situació diferent seria molt més complicada.

Tot i això, una escola maca, amb energia, on fa goig treballar i portar els fills.

Experiències primarenques

Aquesta setmana, dins el programa acadèmic dels alumnes de primer, està previst que realitzem una sèrie d'activitats especials (d'aquí el nom de la setmana -SAE, Setmana d'Activitats Especials).

La primera activitat especial que vam fer va ser assitir a una taula rodona composta per 4 ponents, tots quatre eren ex-alumnes de magisteri de primària i que actualment estaven treballant en una escola. 

Tots ells ens van explicar les seves experiències com a mestres novells, els nervis dels primers dies, la sensació de no saber ben bé on estaven, ni què havien de fer. En resum, que una cosa és la teoria que t'expliquen a classe i una altra, molt diferent, la posada en pràctica de tot això en una aula amb 25 nens i nenes. Com programar per poder explicar tot allò que volem? Quina metodologia usar? Com fer que t'escoltin, aprenguin i s'interessin? Tot això és molt complicat.

A partir d'aquí em van venir moltes idees al cap, per una banda vaig tenir encara moltes més ganes de passar ràpid per la facultat i poder posar-me a fer classe el més aviat possible, que és el que realment m'interessa. I per altra banda, també vaig estar pensant en la dificultat de posar en pràctica totes aquelles metodologies especials, que tant m'agraden i que tant interessants trobo, però que impliquen problemes de logística i control dels nens. 

Com ja he dit, cada ponent ens va exposar una mica la seva experiència personal en els pocs anys que portaven exercint de mestres (dos o tres anys), cadascú es va centrar en allò que més interessant li semblava: la necessitat d'implicació total, energia i positivisme; la diversitat de les escoles pel que fa a l'alumnat i també el claustre i la importància de la formació contínua són els temes que més es van tractar. 

Però com a tema comú que va sortir en totes i cadascuna de les quatre intervencions va ser la importància del claustre i la necessitat de demanar ajuda quan cal. Sobretot en el cas de mestres novells, és molt important i interessant demanar ajuda, preguntar, comparar, amb mestres que ja porten molts anys en la professió. 

Això ho vaig trobar interessant i cert, però caldria afegir que, si bé no s'ha de deixar de banda els mestres amb més experiència perquè saben moltes tècniques i maneres de fer que funcionen, també s'ha de valorar les idees noves que venen dels mestre més joves. És a partir de la bona conjunció entre allò vell amb experiència i allò nou amb energia i noves idees, que es pot formar quelcom molt positiu. 

És evident que als nous mestres que acabem de sortir de la facultat ens queda molt per aprendre, i l'ajuda dels mestres antics és indispensable, però això no vol dir que haguem de renunciar a millorar i canviar les coses, sempre cap a millor.