Què significa per mi ser mestra?

A classe de seminari vam llegir el llibre "Elogi de la feblesa" d'Alexander Jollien. És un llibre interessant que tracta sobre l'educació inclusiva, partint del cas de l'escriptor, que va tenir una educació no inclusiva en un centre per a infants amb discapacitats. Però aquest tema el deixo per una altra publicació, en el que em vull centrar ara és en la pregunta que ens van fer respondre després de llegir i debatre sobre el llibre. 

Què és per a mi ser mestra?

Començaré amb la petita introducció etimològica de la paraula magisteri que vam fer a classe. Magisteri prové de magister, que significa el més gran. Mestre, doncs, és el més gran, el primer, el que es posa davant d'uns nens, més petits, per ensenyar-los coses, està en una situació d'avantatge.

Pel contrari, Ministeri prové de minister, que vol dir el més petit, el que està al servei d'altres.

Per ser mestre, és a dir, per ser el més gran, s'ha de ser el més petit. I això què vol dir? Doncs que per posar-te davant d'un grup de gent en situació d'avantatge, és a dir, ser el gran, es necessita, imprescindiblement, que t'hi posis amb una actitud de servei envers ells, és a dir, que siguis el petit.

Aquí vé referit també el concepte de humilitat. És necessari per a un bon mestre ser humil, és a dir, ser conscient de tot el coneixement que tens i pots transmetre, però sempre tenint clar que et queda molt més per aprendre. En resum: només sé que no sé res.

Per mi, doncs, ser mestra és voler i saber transmetre uns coneixements, tant acadèmics com emocionals, socials i de tot tipus, i fer-ho amb l'objectiu d'ajudar als infants a esdevenir persones sanes, felices, ques puguin viure en la societat d'una manera justa i sana, amb respecte, que pensin per si mateixos i actuin sempre de la millor manera que els sigui possible, pensant en ells i en els altres.

Ser mestra vol dir ser conscient de la teva posició i servir-te'n positivament. Mai abans havia raonat conscientment sobre la frase el més gran ha de ser el més petit, però sí que tenia clar que ser mestra era estar al servei dels infants. Ells són el centre i l'objectiu de la meva feina.

Aquesta pregunta em va fer pensar i descobrir coses que potser inconscientment les tenia assimilades però que mai havia pensat en elles. Sí que tenia clar que un mestre ha d'estar al servei dels alumnes, però haver-ho plantejat com quelcom lingüístic va fer que li donés més importància i significat. 

Un bon educador és aquell que...

Seguint amb el Tonucci, introduiré algunes idees que em van semblar interessants, de les moltes que va exposar durant la segona conferència que vam escoltar.

M'he centrat en allo que fa més referència a l'etapa que estic vivint actualment: (al igual que tots els meus companys de classe) el procés de formació per a ser educadors, mestres. 

Tonucci va fer un breu resum de com ha de ser un bon mestre. Un bon mestre és aquell que ho és per vocació, que li agrada, que creu en el que fa. En definitiva, que ha triat aquesta professió perquè és el que vol fer i ho té clar, no com a segona opció perquè la primera no li ha sortit bé, ni tampoc perquè pensi que és quelcom fàcil de realitzar.

Per altra banda, Tonucci apuntava que no n'hi ha prou amb tenir vocació, per ser educador se n'ha de saber, se n'ha de ser capaç, i no tothom n'és. Per això cadascú s'ha d'autoanalitzar i descobrir si de veritat vol i pot desenvolupar aquesta feina.

Personalment estic totalment d'acord amb tot el que Tonucci opina sobre aquest tema. Crec que la professió d'educador, i sobretot d'educador d'infantil i primària, s'ha desvaloralitzat molt en les últimes dècades. Abans la figura del professor era molt important, juntament amb el metge i l'lalcalde eren les tres persones més importants i respectades del poble. Ara però, aquest respecte s'ha perdut. Es té una falsa impressió que ser mestre és fàcil, és quelcom per gent que no ha pogut arribar més enllà. I és ben bé al contrari, és una tasca de vital importància i amb unes repercussions enormes. Estem educacnt els adults del futur i la nostra acció és tant directa i potent en els infants que els podem canviar la seva manera de fer, de pensar o d'actuar en el futur, segons com els eduquem. Això comporta una gran responsabilitat, se n'ha de ser conscient i actuar en conseqüència, i malauradament avui en dia hi ha molta gent que no ho veu així. Mala cosa per a l'educació i molt mala cosa per als infants, que no tenen cap culpa de la incompetència dels adults. 

Tonucci va fer un petit apunt en to de retret, sobre com hauria de ser la formació dels que el dia de demà hauran d'educar els infants. Aquesta formació hauria de basar-se en el debat, l'anàlisi, l'experimentació directa sobre allò que es treballa. Perquè només així s'aprèn de veritat com educar.

Fent-ho d'una altra manera, s'aprenèn el temari acadèmic, però no la metodologia que, en definitiva, és el que compta. Per què, com es pot ensenyar a uns joves que han d'educar de forma alternativa, deixant que els infants provin, tinguin llibertat d'acció, etc., fent-ho de la manera tradicional? És una gran incoherència que s'ha de resoldre. 

Només com a apunt final, diré que hi ha a la Universitat de Lleida, un pla pilot que estan duent a terme un grup de primer de grau en educació primària que combina l'ensenyament del temari amb les pràctiques directes a una escola, ja des del primer dia de curs. Realitzen tres dies de classes a la universitat i els altres dos fan pràctiques a una escola, on veuen que tot allò que els hi estan ensenyant té una aplicació pràctica. Crec que és un molt bon sistema i que s'haria d'instaurar a totes les universitats, tot i el notable increment de feina per part del professorat.
Molta sort amb aquest nou pla que espero, funcioni.

Per començar

Per començar, la primera entrada al meu blog personal d'aprenentatge, un espai de reflexió sobre els coneixements que aniré obtenint en el meu primer curs de magisteri en primària. 

Aquest blog, anomenat DPA (Dossier Personal d'Aprenentatge) com a activitat prevista dins el temari de Gestió de la Informació i TIC, servirà com a punt d'anàlisi de tots els coneixements adquirits al primer semestre de la carrera i em permetrà unir-los, enllaçar-los i ampliar els que em semblin més interessants. 

Un bon inici per comprendre que tot allò estudiat a la carrera està relacionat entre ells i amb la realitat educativa; o això espero.