El que passa en el mundo a cada rato

En el mundo, a cada rato passen mil coses, coses que ignorem perquè estan molt lluny de nosaltres, a una altra realitat gairebé. Però són coses reals, que afecten a infants reals. I conèixer-les, encara que sigui de tant en tant i de lluny, és un petit pas per entendre millor el món.

El documental "En el mundo a cada rato" és una visió sobre certs aspectes que afecten els infants de tot el món, tals com l'educació de les nenes, el desenvolupament íntegre en la pirmera infància, la lluita contra el VIH i la protecció contra la violència, l'explotació i la discriminació. 

El documental el va produïr la UNICEF al 2004 per donar ressò a tots els problemes i mancances que pateixen milions de nens i nenes a tot el món i que vulneren els seus drets com a infants impedint que creixin sans, juguin i siguin feliços.

Aquesta pel·lícula consta de conc curtmetratges dirigits per cinc directors diferents que mostren algun dels aspectes a millorar en una regió diferenent en cada cas.

"El secreto mejor guardado" parla de la lluita contra la SIDA a la Índia, on els habitants, siguin infants o adults, no tenen la seguretat social coberta i per tant no es poden permetre els medicaments que els mantindrien en vida. 

"La vida efímera" mostra les causes de mortalitat infantil més habituals a Àfrica, que causen la mort de milions d'infants en els seus primers anys de vida.

"Las siete alcantarillas" ens mostra la visió d'una nena que viu en un barri marginal de Buenos Aires, en una vida duríssima a causa del seu altíssim nivell de pobresa, però ens ho mostra des dels seus ulls, on tot és màgic i bonic, ben lluny de la realitat.

"Hijas de Belén" ensenya, des d'una visió positiva, el canvi entre la generació d'una àvia que viu a la selva amazònica del Perú, analfabeta i que ha treballat des de nena, i la seva néta, que va a l'escola.

Finalment, "Binta y la gran idea" ens ensenya una visió molt maca del que és el món fora d'Europa i Estats Units. Binta, una nena del Senegal, que pot pensar i descobrir si no és millor la seva vida més pobre però real que no la que viuen els nens i nenes dels països del nord. 

Dos d'aquests curtmetratges ens els han passat a classe i m'han fet recordar els altres, que he vist més d'una vegada a casa. Són unes pel·lícules que trobo que estan molt ben fetes, amb molt de tacte però mostrant la realitat, els problemes i també les coses positives. Són una bona eina per al debat, tant per aprendre nosaltres com per passar als alumnes més petits, ja que són curts pensats pels infants, tots relacionats amb ells. 

El documental, a més, m'agrada molt en el seu conjunt ja que mostra primer, la part més negativa de la infància mal cuidada. La lluita perduda contra la SIDA i altres malalties mortals, la pobresa, la falta d'educació, la violència en la que han de viure, la inseguretat i la falta de protecció. Però poc a poc els curts es van tornant més positius, deixant pas a l'esperança després de tanta mostra de dolor i desolació. És sobretot la última pel·lícula, la de "Binca y la gran idea", una història preciosa que mostra la infància en el seu estat més natural, la innocència en estat pur de Binca.La seva visió del món i de la realitat et deixa amb un sentiment d'esperança i alegria que t'arrenca un somriure, com a mínim. 

És un gran final de documental, el qual no et fa oblidar tot allò que t'han mostrat fins ara, però sí que obre una petita escletja per a l'esperança, que és quelcom indispensable per tothom, però sobretot pels educadors, que hem de treballar amb el futur, creient que podem millar-lo, per què si no, quin sentit té educar nens i nenes si no pensem que tindran un futur per disfrutar?

És un gran documental que recomano a tothom, tant per aprendre coses del món, de la infància, de la realitat. Per pensar i plantejar-se mil coses. I per disfrutar davant la pantalla de la televisó. 

Per més informació podeu llegir aquí la sinopsi del documental i també hi trobareu enllaços de pàgines relacionades.

Espero que el disfruteu tant com jo.

Un bon educador és aquell que...

Seguint amb el Tonucci, introduiré algunes idees que em van semblar interessants, de les moltes que va exposar durant la segona conferència que vam escoltar.

M'he centrat en allo que fa més referència a l'etapa que estic vivint actualment: (al igual que tots els meus companys de classe) el procés de formació per a ser educadors, mestres. 

Tonucci va fer un breu resum de com ha de ser un bon mestre. Un bon mestre és aquell que ho és per vocació, que li agrada, que creu en el que fa. En definitiva, que ha triat aquesta professió perquè és el que vol fer i ho té clar, no com a segona opció perquè la primera no li ha sortit bé, ni tampoc perquè pensi que és quelcom fàcil de realitzar.

Per altra banda, Tonucci apuntava que no n'hi ha prou amb tenir vocació, per ser educador se n'ha de saber, se n'ha de ser capaç, i no tothom n'és. Per això cadascú s'ha d'autoanalitzar i descobrir si de veritat vol i pot desenvolupar aquesta feina.

Personalment estic totalment d'acord amb tot el que Tonucci opina sobre aquest tema. Crec que la professió d'educador, i sobretot d'educador d'infantil i primària, s'ha desvaloralitzat molt en les últimes dècades. Abans la figura del professor era molt important, juntament amb el metge i l'lalcalde eren les tres persones més importants i respectades del poble. Ara però, aquest respecte s'ha perdut. Es té una falsa impressió que ser mestre és fàcil, és quelcom per gent que no ha pogut arribar més enllà. I és ben bé al contrari, és una tasca de vital importància i amb unes repercussions enormes. Estem educacnt els adults del futur i la nostra acció és tant directa i potent en els infants que els podem canviar la seva manera de fer, de pensar o d'actuar en el futur, segons com els eduquem. Això comporta una gran responsabilitat, se n'ha de ser conscient i actuar en conseqüència, i malauradament avui en dia hi ha molta gent que no ho veu així. Mala cosa per a l'educació i molt mala cosa per als infants, que no tenen cap culpa de la incompetència dels adults. 

Tonucci va fer un petit apunt en to de retret, sobre com hauria de ser la formació dels que el dia de demà hauran d'educar els infants. Aquesta formació hauria de basar-se en el debat, l'anàlisi, l'experimentació directa sobre allò que es treballa. Perquè només així s'aprèn de veritat com educar.

Fent-ho d'una altra manera, s'aprenèn el temari acadèmic, però no la metodologia que, en definitiva, és el que compta. Per què, com es pot ensenyar a uns joves que han d'educar de forma alternativa, deixant que els infants provin, tinguin llibertat d'acció, etc., fent-ho de la manera tradicional? És una gran incoherència que s'ha de resoldre. 

Només com a apunt final, diré que hi ha a la Universitat de Lleida, un pla pilot que estan duent a terme un grup de primer de grau en educació primària que combina l'ensenyament del temari amb les pràctiques directes a una escola, ja des del primer dia de curs. Realitzen tres dies de classes a la universitat i els altres dos fan pràctiques a una escola, on veuen que tot allò que els hi estan ensenyant té una aplicació pràctica. Crec que és un molt bon sistema i que s'haria d'instaurar a totes les universitats, tot i el notable increment de feina per part del professorat.
Molta sort amb aquest nou pla que espero, funcioni.

Educació digital?

Aquesta tarda hem assistit a la cinquena edició de l'ITWorldEdu, a l'edifici del Cosmocaixa. Aquest congrés s'ha fet amb l'objectiu d'unir professionals del sector educatiu i de les noves tecnologies per tal de convinar, intercanviar idees i així aconseguir millorar la implantació de la tecnologia i les eines digitals a l'educació.

El Congrés ha servit, en part part per posar en comú els diferents punts de vista sobre el tema de les TIC en l'educació i també per crear vincles i acords comercials per tal de que aquesta unió sigui real.

Per qui vulgui informació sobre aquest congrés pot visitar la seva web: http://www.itworldedu.cat/.

El que realment m'ha semblat interessant de l'activitat d'aquesta tarda ha estat la conferència que ha fet el pedagog i dibuixant Francesco Tonucci. Tot i no haver escoltat la gran part de la conferència ja que hem arribat quan ja estava acabant, el pedagog ha tractat alguns temes sobre l'educació que m'han semblat interessants.

Un tema que ha tractat, arran d'una pregunta formulada des del públic, ha estat quina és la situació actual de l'ensenyament. Tonucci és italià i, per tant, coneix i ha estudiat més a fons l'educació italiana que no pas l'espanyola, però crec que el que ha expressat és vàlid també per la nostra escola. Tonucci ha dit que l'educació actualment està tirant un pas enrere; ja no s'intenta l'educació lliure, més complicada i en fase de proves, sinó que s'ha tonrat a allò fàcil i segur: el temari tancat, l'educació preestablerta. Segons ell, això es dèu al fet que hi ha por d'anar endavant, de fer coses noves. 

Aquest pas enrere també l'ha relacionat amb la societat del moment, en la qual els educadors tenen cada vegada menys la confiança dels pares dels infants, i aquesta desconfiança és recíproca. Una no fan més del que és "normal" per por de no agradar als pares, i aquests veuen que els seus fills no són educats tal com voldrien i en donen les culpes als mestres. Tot això porta a una situació sense sortida, on els infants són els grans perjudicats.

I quina és la solució? segons Tonucci, s'ha d'iniciar un diàleg entre pares i professionals de l'educació, per tal d'establir unes bases per una nova educació, que agradi a tothom i que beneficii als infants, que és, en definitiva, l'objectiu de l'educació. Això però, és ben complicat. Potser en les escoles privades es pot arribar a un mínim acord entre famílies i mestres, però a la pública això és molt més complicat. Canviar quelcom a l'escola pública és difícil, i des del govern no es facilita això, ans el contrari, cada reforma de la llei educativa emmpitjora i emmerda més el procés i la feina dels educadors.

Tot i que Tonucci no es referís explícitament a la incorporació de les noves tecnoolgies en els programes docents quan parlava de l'enderreriment dels sistemes educatius, es pot entendre també en aquesta via, sobretot tenint en compte que és el tema el qual tractava el congrés. 

Les noves tecnologies són quelcom que està present en la societat, ens envolta, i als infants que han viscut així des de que van néixer, encara més. A l'escola s'educa als infants perquè puguin viure bé i amb felicitat en la societat que els hi ha tocat, per tant, és evident que les noves tecnologies s'han de tractar, perquè és el pa de cada dia. El problema, al qual suposo que el congrés de ITWorldEdu ha volgut donar solució, és trobar la millor manera de fer-ho. Personalment crec que és quelcom complicat i que no s'està duent a terme de forma correcte. Si bé s'han introduït ordinadors, pantalles digitals, etc. a les aules, la manera d'ensenyar els coneixements és la mateixa que en la era pre-digital, i això no té cap mena de sentit. S'ha d'instaurar un sistema docent el qual es basi en les noves tecnologies. Si els infants tenen una eina com és Internet on poden trobar informació de pràcticament tot, de què serveix que se'ls faci aprendre de memòria uns noms o dates concretes? No seria més adient ensenyar-los com cercar aquestes dades, com discernir el que és bona informació i el que no? 

Les noves tecnologies aporten moltes millores i també nous problemes com la infoxicació, és per això que s'ha d'estudiar, valorar, debatre i concloure les millors maneres per adaptar l'educació a aquesta nova realitat que és la era digital.

Queda encara molt camí per fer en aquest aspecte, però espero que amb l'entrada de les noves generacions de professionals de l'educació, més habitutats al tracta amb les TIC, aquests canvis tant necessaris pels nostres infants es facin ràpidament i de la millora manera possible.

Tonucci ha tractat molts temes interessants sobre la pedagogia, però me'ls reservo per noves publicacions, quan hagi llegit i escoltat més al pedagog.

Acabo amb una de les vinyetes de Francesco Tonucci, un gran pedagog que sap sintetitzar la seva visió de la pedagogia en una imatge.

Per començar

Per començar, la primera entrada al meu blog personal d'aprenentatge, un espai de reflexió sobre els coneixements que aniré obtenint en el meu primer curs de magisteri en primària. 

Aquest blog, anomenat DPA (Dossier Personal d'Aprenentatge) com a activitat prevista dins el temari de Gestió de la Informació i TIC, servirà com a punt d'anàlisi de tots els coneixements adquirits al primer semestre de la carrera i em permetrà unir-los, enllaçar-los i ampliar els que em semblin més interessants. 

Un bon inici per comprendre que tot allò estudiat a la carrera està relacionat entre ells i amb la realitat educativa; o això espero.