Un bon educador és aquell que...

Seguint amb el Tonucci, introduiré algunes idees que em van semblar interessants, de les moltes que va exposar durant la segona conferència que vam escoltar.

M'he centrat en allo que fa més referència a l'etapa que estic vivint actualment: (al igual que tots els meus companys de classe) el procés de formació per a ser educadors, mestres. 

Tonucci va fer un breu resum de com ha de ser un bon mestre. Un bon mestre és aquell que ho és per vocació, que li agrada, que creu en el que fa. En definitiva, que ha triat aquesta professió perquè és el que vol fer i ho té clar, no com a segona opció perquè la primera no li ha sortit bé, ni tampoc perquè pensi que és quelcom fàcil de realitzar.

Per altra banda, Tonucci apuntava que no n'hi ha prou amb tenir vocació, per ser educador se n'ha de saber, se n'ha de ser capaç, i no tothom n'és. Per això cadascú s'ha d'autoanalitzar i descobrir si de veritat vol i pot desenvolupar aquesta feina.

Personalment estic totalment d'acord amb tot el que Tonucci opina sobre aquest tema. Crec que la professió d'educador, i sobretot d'educador d'infantil i primària, s'ha desvaloralitzat molt en les últimes dècades. Abans la figura del professor era molt important, juntament amb el metge i l'lalcalde eren les tres persones més importants i respectades del poble. Ara però, aquest respecte s'ha perdut. Es té una falsa impressió que ser mestre és fàcil, és quelcom per gent que no ha pogut arribar més enllà. I és ben bé al contrari, és una tasca de vital importància i amb unes repercussions enormes. Estem educacnt els adults del futur i la nostra acció és tant directa i potent en els infants que els podem canviar la seva manera de fer, de pensar o d'actuar en el futur, segons com els eduquem. Això comporta una gran responsabilitat, se n'ha de ser conscient i actuar en conseqüència, i malauradament avui en dia hi ha molta gent que no ho veu així. Mala cosa per a l'educació i molt mala cosa per als infants, que no tenen cap culpa de la incompetència dels adults. 

Tonucci va fer un petit apunt en to de retret, sobre com hauria de ser la formació dels que el dia de demà hauran d'educar els infants. Aquesta formació hauria de basar-se en el debat, l'anàlisi, l'experimentació directa sobre allò que es treballa. Perquè només així s'aprèn de veritat com educar.

Fent-ho d'una altra manera, s'aprenèn el temari acadèmic, però no la metodologia que, en definitiva, és el que compta. Per què, com es pot ensenyar a uns joves que han d'educar de forma alternativa, deixant que els infants provin, tinguin llibertat d'acció, etc., fent-ho de la manera tradicional? És una gran incoherència que s'ha de resoldre. 

Només com a apunt final, diré que hi ha a la Universitat de Lleida, un pla pilot que estan duent a terme un grup de primer de grau en educació primària que combina l'ensenyament del temari amb les pràctiques directes a una escola, ja des del primer dia de curs. Realitzen tres dies de classes a la universitat i els altres dos fan pràctiques a una escola, on veuen que tot allò que els hi estan ensenyant té una aplicació pràctica. Crec que és un molt bon sistema i que s'haria d'instaurar a totes les universitats, tot i el notable increment de feina per part del professorat.
Molta sort amb aquest nou pla que espero, funcioni.