Ja he comentat anteriorment que havia llegit el llibre d'Alexandre Jollien titulat "Elogi de la feblesa". En aquesta publicació exposaré el que he trobat més significatiu al llibre.
El libre està protegonitzat, narrat en primera persona, per un jove amb una discapacitat física que li dificulta realitzar segons quines activitats. Aquest jove és conscient d'això i en parla.
Comença definint el terme “normalitat”: tot allò que és igual a la majoria. Segons Jollien hi ha molts prejudicis
socials davant tot allò que no és “normal”. Per la societat "normal", ell és anormal, diferent, i per tant se l'ha de tractar d'una manera específica. Exposa el terme
cosificació, que he trobat molt interessant. Aquest concepte es refereix a la reducció de la percepció d'una
persona a una simple cosa, en la qual només es veuen els defectes o
les qualitats, sense possibilitat d'evolució. Veure un pobre noiet cec i només pensar en tot allò del qual aquest pobret noiet està privat per culpa de la ceguesa, no pas en tot allò que sí que pot fer.
Jollien
explica la seva experiència en un centre educactiu especial,
destinat a infants i joves amb discapacitats. En aquest centre estan
aïllats del món. Això em va causar la pregunta de si és bo o
dolent per aquests infants un centre d'aquest tipus.
El tema de si és positiu un centre educatiu aïllat de la realitat social o no, torna a sortir, encarat en el tema de l'escola inclusiva. És més positiu per a tots un espai on es poden trobar infants i joves amb característiques diferents i tractar-se en igualtat de condicions? Ell diu que és molt bo, perquè si no hi ha un repte, una necessitat de millora, no hi ha avenç.
A més, ell
mateix afirma que després de créixer aïllat del món “normal”,
s'ha hagut d'adaptar a aquest, el qual és molt diferent del que
coneixia. Se sorprèn molt al descobrir el tipus de relacions que
s'hi troba, molt diferents a les que havia experimentat al centre. A
fora les relacions són més fredes, hi ha menys confiança.
Aquesta pregunta sobre la idoneïtat o no de l'escola per a tots, de l'escola inclusiva, l'he relacionat amb el trebal de debat que estem realitzant a l'assignatura "Societat, famílies i escola". I he trobat un fragment molt interessant al respecte.
És un fragment del text presentat a la X Jornada de Debat "Salut Mental i Educació" el 26 de novembre de 2010, escrit per Ramon Almirall; Psicòleg,assessor psicopedagògic i terapeuta de família, professor del departament de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona.
"Com han reconegut ja força
organismes internacionals, més aviat es tracta d’anar creant les
condicions per tal que les escoles aconsegueixin ser un nou espai
d’educació per a tota la població. Per fer-ho, caldrà anar
compartint la idea que la discapacitat és un fenomen humà universal
i no pas un tret distintiu només d’uns grups per als quals s’hagin
de fer polítiques especials. I caldrà anar reconeixent també la
diversitat entre les persones com un fenomen complex, com el fruit de
les característiques singulars dels individus, però també de les
condicions en què són rebudes per l’entorn. Es tracta d’adoptar
una mirada sistèmica en la qual individu i entorn s’influeixin
mútuament d’una manera molt estreta."
Així doncs, tothom té les seves capacitats i les seves discapacitats i només quan siguem conscients d'això podrem tenir una educació, i una societat, inclusiva i igualitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada