Escola Estel, retorn al passat

Seguint amb les activitats de la SAE, vam anar a fer unes mini pràctiques d'un dia a una escola, acompanyats per un alumne de tercer que estava realitzant les seves pràctiques en aquell centre. 

Ens van repartir les escoles i els companys de tercer per sorteig i a mi em va tocar l'Escola Estel Guinardó.

L'alegria que em va sobrevenir quan ho vaig saber va ser molt gran. L'Escola Estel és el centre on vaig cursar tota la primària, al igual que els meus germans, i d'on en guardo un gran i feliç record. 

Al presentar-me el dijous a l'escola ho vaig fer des de dues vessants, la professional, com a estudiant de magisteri disposada a observar i aprendre el màxim d'aquella experiència, però també com a persona, com a ex-alumne de l'escola, esperant reviure experiències, trobar mestres antics i experimentar allò que havia viscut durant 9 anys de la meva vida. 

Les dues vessants van quedar del tot satisfetes després d'aquesta jornada. 

Per la part professional em vaig trobar amb una escola alternativa, diferent. És una escola d'una línia semblant a la de l'Arc Iris, d'una sola línia, amb un professorat que té una intenció de treballar de forma no tradicional. Treball per projectes, cooperatiu, implicació de la famílies, grups unitaris, experimentació directa, participació dels alumnes en assamblees...són algunes de les característiques de l'escola. 

Durant la jornada que vaig estar fent pràctiques vaig poder estar en una classe de 4t de primària. Com a punts que em van sorprendre va ser la quietud dels infants, que si bé sí que parlaven entre ells i es distreien, la cosa no passava d'aquí. També la bona relació entre els alumnes, no hi va haver cap disputa important i semblava que l'ajuda mútua i la bona sintonia formés part del dia a dia d'aquests alumnes. 

Els alumne estaven asseguts en taules de 4 o 5 infants, fent grups, així afavorien el treball en grup i la cooperació, al contrari que en les aules amb els pupitres separats o per parelles. 

Una altra característica que em va cridar l'atenció va ser que no treballaven amb llibres en la majoria d'assignatures. Només tenien llibres a català i matemàtiques, en la qual tenien només un llibret d'exercicis. En la resta d'assignatures es treballava per projectes, on els alumnes triaven què volien estudiar (relacionat amb la matèria) i ho treballaven per grups, seguint un procés de recerca i experimentació. En altres assignatures es treballava de la forma tradicional però sense seguir un llibre, usant fotocòpies o fitxes. 

Vista aquesta metodologia vaig pensar que era més complicat pel professor novell programar les classes ja que no tenia una pauta per seguir (el llibre), però que també permetia més llibertat a l'hora d'ensenyar allò que creia més important o que despertava més interès en els infants de l'aula. 

L'escola disposa de diverses aules especials destinades a l'ensenyança d'una matèria concreta: hi ha l'aula de plàstica; la d'anglès i informàtica; el laboratori; la sala dels miralls on es fa dansa i música; la biblioteca. Això, lligant-ho amb el que diu Tonucci sobre la necessitat d'ambientar els espais segons la finalitat que tenen, és molt positiu pels alumnes, ja que saben perfectament el que han d'estudiar en cada lloc. Per la resta d'assignatures, en canvi, el canvi d'aula no existeix, i d'aquesta manera passen de les matemàtiques al català sense ni tant sols moure's de la cadira. 

A part d'estar a la classe de 4t, vam visitar, també, el parvulari. El parvulari és un tret diferenciador de l'escola, que ha optat, des de fa uns quants anys, per una metodologia pedagògica diferent. El parvulari és unitari, és a dir, els infants de P3, P4  i P5 van junts a classe, tots barrejats. Hi ha 4 grups de parvulari en el qual en tots hi ha nens i nenes de 3, 4 i 5 anys. D'aquesta manera els infants més petits aprenen a treballar en comunitat, ajudant-se entre ells, respectant-se i aprenent uns valors que d'altra manera no podrien. 

A part dels grups unitaris, les classes que realitzen també són diferents del que m'imaginava. Cada dia un grup va a un ambient diferent, i en cada ambient es treballa una cosa diferent. 

Hi ha l'ambient artístic, on els infants poden fer fang, pintar, dibuixar, etc. lliurement, per grups o individualment.

Hi ha també un ambient d'experimentació, científic, on els nens i nenes experimenten directament amb diversos instruments i objectes com per exemple: comproven la gravetat fent baixar boles de diferents dimensions per una petit circuit; descobreixen el tacte tocant diferents aliments (fruits secs, llenties, farina...).

La sala dels racons és un espai on es treballa el joc simbòlic: els infants trien en quin dels espais volen jugar i n'hi ha 5: disfresses, la caseta, el bar, un de construcció i un de joc amb ninos i castells. 

Durant aquestes activitats els infants trien on volen anar i si volen treballar sols o amb parelles. La mestra està amb ells i els ajuda o no, depèn de les necessitats o del que vulgui fer en aquell moment. Aquest tipus de metodologia educativa em va recordar molt al de Maria Montessori, i em va agradar molt. 

Un cop vaig sortir de l'escola a dos quarts de cinc vaig reflexionar sobre tot el que havia vist, experimentat i sentit. El pensament més gran va ser el de "vull treballar ja, ara mateix". I el segon va ser "quin cansament, però quina felicitat". 

Personalment, el retorn a la meva escola va ser molt molt positiu. Per una banda vaig poder veure tot allò que em coneixia perfectament, des d'un altre punt de vista. Les aules em semblaven més petites, les classes més interessants, els patis més estrets i les cistelles de bàsquet més baixes. Em vaig adonar que poca cosa havia canviat des de que fa 11 anys vaig marxar d'allà per passar a l'institut. A la classe de 4t encara hi havia les cortines que el meu grup haviem pintat, els pots de pintura eren els mateixos. El pati, els arbres, tot estava igual però una mica canviat. I sobretot el meu punt de vista era del tot diferent, si bé ho vivia amb la mateixa il·lusió que quan hi cursava l'educació primària. 

Per altra banda em va fer molta il·lusió trobar-me amb mestres que havia tingut jo allà i que no només em van reconèixer, sinó que es van mostrar molt contents de veure'm i interessats per la meva vida. 

En resum, una molt bona experiència, que m'ha fet veure, si és que no ho tenia ja del tot clar, que vull treballar d'això, que en tinc ganes i que em veig preparada ara, i molt més d'aquí pocs anys. 

I també m'he adonat que he tingut molta sort de cursar la primària en una escola com és l'Escola Estel, que m'ha ensenyat molt, tant per la vida personal com per la professional de l'educació, ja que tot allò que jo vaig viure (treball per projectes, cooperació, treball amb grups barrejats, educació en la natura, etc.) ho aplicaré quan pugui treballar, perquè és algo que he viscut, que m'ha servit i agradat i que ho tindré marcat tota la vida. 

L'Escola Estel, com moltes altres, segur, però que no coneixo, una molt gran escola. 

Escola Arc Iris

Seguint amb la Setmana d'Activitats Especials, el dimarts vam anar a visitar una escola. Jo, juntament amb altres companys de classe, vaig visitar l'escola Arc Iris.

L'escola Arc Iris és una escola municipal, d'una sola línia i amb una gran tradició, ja que enguany celebra el seu setentè aniversari. L'escola està situada al barri del Guinardó, a Barcelona, en una zona més propera a la muntanya que a la ciutat. 

El que més sorprèn de l'escola, només a l'entrar, és la gran quantitat d'arbres i plantes que hi ha. Quan comences a pujar per les escales de l'entrada per arribar a l'edifici central t'adones que no és una escola com t'havies imaginat. No és un edifici compacte, rectangular, és una antiga torre d'estiueig, molt gran, amb tot el seu terreny al voltant i el bosc al costat. 

Només per la constitució física de l'escola ja et fas una idea de que no és una escola normal, per començar, el fet de tenir la natura tant a tocar dels nens en facilita, i pràcticament obliga, a treballar-la molt. Redaccions, dibuixos, experimentació directe amb l'hort...tot ho relacionen amb la natura.

Disbuix d'una flor després d'observar-la

Una altra característica especial de l'escola Arc Iris és que és de titularitat municipal, és a dir, és pública però depèn de l'Ajuntament de Barcelona, per treballar-hi s'han de passar unes oposicions diferents a les que fa la Generalitat. Hi ha molt poques escoles catalanes municipals i això facilita que el claustre sigui més constant.

El fet que sigui una escola d'una sola línia també implica que hi hagi menys mestres i que, per tant, sigui més fàcil posar-se d'acord i entendre's.

Sigui per aquestes facilitats, per la història o per l'interès que hi posen els mestres (o tal vegada per les tres coses a l'hora), a l'escola s'hi fan moltes activitats especials. La que em va cridar més l'atenció i em va fer arrencar un gran somriure (em va sortir la vena periodística) va ser la ràdio que fan cada 15 dies a l'escola. 

A l'aula de plàstica han habilitat un espai amb micros i la sala de tècnics, per tal que els nens i nenes de 6è puguin realitzar un programa quinzenal d'uns 30 minuts de durada. Crec que és una experiència molt bona per tots ells, perquè aprenen, no només a parlar, redactar, etc. (el que vindria a ser de l'assignatura de català), sinó també aprenen a organitzar-se, a ser metòdics, a perdre la vergonya, a buscar informació, a comunicar-la, a fer preguntes. A estar en silenci, a parlar quan toca, a resumir, a escoltar. Aprenen atreballar en equip, a buscar el millor de cadascú. Aprenen a fer anar aparells tecnològics, a buscar músiques adequades, a controlar el temps.... I se n'emporten un record inoblidable.

Els programes de ràdio s'emeten per Internet i els podeu escoltar aquí.

Com ja he dit treballen molt la natura, però també l'expressió musical i plàstica. L'aula de plàstica està a les golfes, plena de projectes anteriors, murals, dibuixos, personatges, objectes sense identificar.

És una escola una mica diferent, que ha sabut aprofitar els avantatges físics i de situació. Una escola on els mestres intenten fer coses noves, diferents, que serveixin perquè els nens i nenes aprenguin de forma més directa, experimentant. 

Em va agradar, sense dubte, però sóc conscient que la seva situació és especial, tant per la localització com pel tipus d'alumnat i families que tenen. Tot això ajuda i facilita a que els funcionament de l'escola sigui molt bo i que, per tant, es puguin fer moltes més coses. No és per treure mèrit a l'escola Arc Iris, perquè ja he dit que m'agrada molt la feina que fan, però s'ha de ser realitsta, i saber que aquest projecte d'escola en una altra situació diferent seria molt més complicada.

Tot i això, una escola maca, amb energia, on fa goig treballar i portar els fills.

Experiències primarenques

Aquesta setmana, dins el programa acadèmic dels alumnes de primer, està previst que realitzem una sèrie d'activitats especials (d'aquí el nom de la setmana -SAE, Setmana d'Activitats Especials).

La primera activitat especial que vam fer va ser assitir a una taula rodona composta per 4 ponents, tots quatre eren ex-alumnes de magisteri de primària i que actualment estaven treballant en una escola. 

Tots ells ens van explicar les seves experiències com a mestres novells, els nervis dels primers dies, la sensació de no saber ben bé on estaven, ni què havien de fer. En resum, que una cosa és la teoria que t'expliquen a classe i una altra, molt diferent, la posada en pràctica de tot això en una aula amb 25 nens i nenes. Com programar per poder explicar tot allò que volem? Quina metodologia usar? Com fer que t'escoltin, aprenguin i s'interessin? Tot això és molt complicat.

A partir d'aquí em van venir moltes idees al cap, per una banda vaig tenir encara moltes més ganes de passar ràpid per la facultat i poder posar-me a fer classe el més aviat possible, que és el que realment m'interessa. I per altra banda, també vaig estar pensant en la dificultat de posar en pràctica totes aquelles metodologies especials, que tant m'agraden i que tant interessants trobo, però que impliquen problemes de logística i control dels nens. 

Com ja he dit, cada ponent ens va exposar una mica la seva experiència personal en els pocs anys que portaven exercint de mestres (dos o tres anys), cadascú es va centrar en allò que més interessant li semblava: la necessitat d'implicació total, energia i positivisme; la diversitat de les escoles pel que fa a l'alumnat i també el claustre i la importància de la formació contínua són els temes que més es van tractar. 

Però com a tema comú que va sortir en totes i cadascuna de les quatre intervencions va ser la importància del claustre i la necessitat de demanar ajuda quan cal. Sobretot en el cas de mestres novells, és molt important i interessant demanar ajuda, preguntar, comparar, amb mestres que ja porten molts anys en la professió. 

Això ho vaig trobar interessant i cert, però caldria afegir que, si bé no s'ha de deixar de banda els mestres amb més experiència perquè saben moltes tècniques i maneres de fer que funcionen, també s'ha de valorar les idees noves que venen dels mestre més joves. És a partir de la bona conjunció entre allò vell amb experiència i allò nou amb energia i noves idees, que es pot formar quelcom molt positiu. 

És evident que als nous mestres que acabem de sortir de la facultat ens queda molt per aprendre, i l'ajuda dels mestres antics és indispensable, però això no vol dir que haguem de renunciar a millorar i canviar les coses, sempre cap a millor.

Elogi a la feblesa, oda a la anormalitat

Ja he comentat anteriorment que havia llegit el llibre d'Alexandre Jollien titulat "Elogi de la feblesa". En aquesta publicació exposaré el que he trobat més significatiu al llibre. 

El libre està protegonitzat, narrat en primera persona, per un jove amb una discapacitat física que li dificulta realitzar segons quines activitats. Aquest jove és conscient d'això i en parla. 

Comença definint el terme “normalitat”: tot allò que és igual a la majoria. Segons Jollien hi ha molts prejudicis socials davant tot allò que no és “normal”. Per la societat "normal", ell és anormal, diferent, i per tant se l'ha de tractar d'una manera específica. Exposa el terme cosificació, que he trobat molt interessant. Aquest concepte es refereix a la reducció de la percepció d'una persona a una simple cosa, en la qual només es veuen els defectes o les qualitats, sense possibilitat d'evolució. Veure un pobre noiet cec i només pensar en tot allò del qual aquest pobret noiet està privat per culpa de la ceguesa, no pas en tot allò que sí que pot fer. 

Jollien explica la seva experiència en un centre educactiu especial, destinat a infants i joves amb discapacitats. En aquest centre estan aïllats del món. Això em va causar la pregunta de si és bo o dolent per aquests infants un centre d'aquest tipus.

El tema de si és positiu un centre educatiu aïllat de la realitat social o no, torna a sortir, encarat en el tema de l'escola inclusiva. És més positiu per a tots un espai on es poden trobar infants i joves amb característiques diferents i tractar-se en igualtat de condicions? Ell diu que és molt bo, perquè si no hi ha un repte, una necessitat de millora, no hi ha avenç. 

A més, ell mateix afirma que després de créixer aïllat del món “normal”, s'ha hagut d'adaptar a aquest, el qual és molt diferent del que coneixia. Se sorprèn molt al descobrir el tipus de relacions que s'hi troba, molt diferents a les que havia experimentat al centre. A fora les relacions són més fredes, hi ha menys confiança.

Aquesta pregunta sobre la idoneïtat o no de l'escola per a tots, de l'escola inclusiva, l'he relacionat amb el trebal de debat que estem realitzant a l'assignatura "Societat, famílies i escola". I he trobat un fragment molt interessant al respecte. 

És un fragment del text presentat a la X Jornada de Debat "Salut Mental i Educació" el 26 de novembre de 2010, escrit per Ramon Almirall; Psicòleg,assessor psicopedagògic i terapeuta de família, professor del departament de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona.

  

"Com han reconegut ja força organismes internacionals, més aviat es tracta d’anar creant les condicions per tal que les escoles aconsegueixin ser un nou espai d’educació per a tota la població. Per fer-ho, caldrà anar compartint la idea que la discapacitat és un fenomen humà universal i no pas un tret distintiu només d’uns grups per als quals s’hagin de fer polítiques especials. I caldrà anar reconeixent també la diversitat entre les persones com un fenomen complex, com el fruit de les característiques singulars dels individus, però també de les condicions en què són rebudes per l’entorn. Es tracta d’adoptar una mirada sistèmica en la qual individu i entorn s’influeixin mútuament d’una manera molt estreta."

Així doncs, tothom té les seves capacitats i les seves discapacitats i només quan siguem conscients d'això podrem tenir una educació, i una societat, inclusiva i igualitària. 

Què significa per mi ser mestra?

A classe de seminari vam llegir el llibre "Elogi de la feblesa" d'Alexander Jollien. És un llibre interessant que tracta sobre l'educació inclusiva, partint del cas de l'escriptor, que va tenir una educació no inclusiva en un centre per a infants amb discapacitats. Però aquest tema el deixo per una altra publicació, en el que em vull centrar ara és en la pregunta que ens van fer respondre després de llegir i debatre sobre el llibre. 

Què és per a mi ser mestra?

Començaré amb la petita introducció etimològica de la paraula magisteri que vam fer a classe. Magisteri prové de magister, que significa el més gran. Mestre, doncs, és el més gran, el primer, el que es posa davant d'uns nens, més petits, per ensenyar-los coses, està en una situació d'avantatge.

Pel contrari, Ministeri prové de minister, que vol dir el més petit, el que està al servei d'altres.

Per ser mestre, és a dir, per ser el més gran, s'ha de ser el més petit. I això què vol dir? Doncs que per posar-te davant d'un grup de gent en situació d'avantatge, és a dir, ser el gran, es necessita, imprescindiblement, que t'hi posis amb una actitud de servei envers ells, és a dir, que siguis el petit.

Aquí vé referit també el concepte de humilitat. És necessari per a un bon mestre ser humil, és a dir, ser conscient de tot el coneixement que tens i pots transmetre, però sempre tenint clar que et queda molt més per aprendre. En resum: només sé que no sé res.

Per mi, doncs, ser mestra és voler i saber transmetre uns coneixements, tant acadèmics com emocionals, socials i de tot tipus, i fer-ho amb l'objectiu d'ajudar als infants a esdevenir persones sanes, felices, ques puguin viure en la societat d'una manera justa i sana, amb respecte, que pensin per si mateixos i actuin sempre de la millor manera que els sigui possible, pensant en ells i en els altres.

Ser mestra vol dir ser conscient de la teva posició i servir-te'n positivament. Mai abans havia raonat conscientment sobre la frase el més gran ha de ser el més petit, però sí que tenia clar que ser mestra era estar al servei dels infants. Ells són el centre i l'objectiu de la meva feina.

Aquesta pregunta em va fer pensar i descobrir coses que potser inconscientment les tenia assimilades però que mai havia pensat en elles. Sí que tenia clar que un mestre ha d'estar al servei dels alumnes, però haver-ho plantejat com quelcom lingüístic va fer que li donés més importància i significat. 

Rousseau

Jean-Jacques Rousseau va ser un pedagog suïs del segle XVII molt important, que va fer algunes propostes trencadores per l'època, i fins i tot per ara, referents a la concepció de l'educació dels infants. 

Rousseau va definir a l'infant d'una manera totalment contrària a l'establerta fins llavors. Amb l'educació tradicional es creia que l'infant era dolent per naturalesa i que se l'havia d'educar per poder fer-lo un home de bé i que pogués formar part de la societat. Se li havia d'ensenyar el que estava bé i el que no, sobretot ensenyar tot allò que no es podia fer, perquè per sino ho faria per instint.

Rousseau en canvi, creia tot el contrari: l'infant és bo per naturalesa i se l'ha de deixar fer. 

Però què vol dir “deixar fer”? Rousseau creu molt en la natura, la llibertat de l'infant, i defineix la seva educació basada en aquests preceptes. Creu que l'infant s'ha d'educar en la natura, lluny de les ciutats, perquè és en la naturalesa on hi ha menys perills, menys limitacions i on l'infant es pot sentir més lliure i, per tant, experimentar i desenvolupar els seus seintits i coneixements de millor manera.

Rousseau diu que l'infant rep el coneixement a través del contacte (tant amb la mare com amb la natura i de les coses) i de l'experiència. S'ha de deixar que el propi infant experimenti per si sol, sense posar-li límits que vagin en contra de la seva naturalesa.

Per fer tot això, l'educador ha de no fer res. Pot semblar contradictori, però segons Rosseu tot el que algú de fora li pot inculcar és negatiu per el seu desenvolupament. L'infant, primer ha d'aprendre a pensar, a conèixer, a descobrir, a equivocar-se i a adonar-se de les coses que l'envolten, i fer-ho per si sol. Perquè és la raó sensitiva (la que s'adquireix a base dels sentits i l'experiència) la primera que es té, i és, a més, la base de la raó intel·lectual. Un infant primer ha d'experimentar amb allò que veu i sent, i quan ja ho coneix és quan se'l pot portar a un nivell superior, el de l'abstracció, però no abans.

Un punt que he trobat molt interessant i soprenent, perquè mai abans m'ho havia plantejat és la teoria de Rosseau sobre "l'educació negativa".  Això significa adaptar l'ambient on es mou l'infant. És a dir, evitar el màxim possible que el nen es pugui trobar en situacions en les que li haurem de dir que no! Si no volem que el nen ens toqui un peça de porcellana per por a que es trenqui, el que hem de fer és treura-la d'allà; si tenim por que el gos o el gat facin mal a l'infant i volem evitar que aquest s'hi acosti, hem de treure l'animal de casa.

Personalment, crec que és una bona teoria, que si bé actualment s'aplica en certs aspectes, crec que no suficientment. Estic d'acord en el concepte de “deixar fer”, tot i que entenc que és molt complicat, i més en la societat en la que vivim, i més encara en les ciutats actuals.

Però penso que donar llibertat a un infant perquè experimenti per si sol és essencial, i que el rol de l'educador és només de guia, d'ajuda. Evidentment, també hi ha d'haver contacte emocional, però sense alliçonar en cap cas.

 

El que passa en el mundo a cada rato

En el mundo, a cada rato passen mil coses, coses que ignorem perquè estan molt lluny de nosaltres, a una altra realitat gairebé. Però són coses reals, que afecten a infants reals. I conèixer-les, encara que sigui de tant en tant i de lluny, és un petit pas per entendre millor el món.

El documental "En el mundo a cada rato" és una visió sobre certs aspectes que afecten els infants de tot el món, tals com l'educació de les nenes, el desenvolupament íntegre en la pirmera infància, la lluita contra el VIH i la protecció contra la violència, l'explotació i la discriminació. 

El documental el va produïr la UNICEF al 2004 per donar ressò a tots els problemes i mancances que pateixen milions de nens i nenes a tot el món i que vulneren els seus drets com a infants impedint que creixin sans, juguin i siguin feliços.

Aquesta pel·lícula consta de conc curtmetratges dirigits per cinc directors diferents que mostren algun dels aspectes a millorar en una regió diferenent en cada cas.

"El secreto mejor guardado" parla de la lluita contra la SIDA a la Índia, on els habitants, siguin infants o adults, no tenen la seguretat social coberta i per tant no es poden permetre els medicaments que els mantindrien en vida. 

"La vida efímera" mostra les causes de mortalitat infantil més habituals a Àfrica, que causen la mort de milions d'infants en els seus primers anys de vida.

"Las siete alcantarillas" ens mostra la visió d'una nena que viu en un barri marginal de Buenos Aires, en una vida duríssima a causa del seu altíssim nivell de pobresa, però ens ho mostra des dels seus ulls, on tot és màgic i bonic, ben lluny de la realitat.

"Hijas de Belén" ensenya, des d'una visió positiva, el canvi entre la generació d'una àvia que viu a la selva amazònica del Perú, analfabeta i que ha treballat des de nena, i la seva néta, que va a l'escola.

Finalment, "Binta y la gran idea" ens ensenya una visió molt maca del que és el món fora d'Europa i Estats Units. Binta, una nena del Senegal, que pot pensar i descobrir si no és millor la seva vida més pobre però real que no la que viuen els nens i nenes dels països del nord. 

Dos d'aquests curtmetratges ens els han passat a classe i m'han fet recordar els altres, que he vist més d'una vegada a casa. Són unes pel·lícules que trobo que estan molt ben fetes, amb molt de tacte però mostrant la realitat, els problemes i també les coses positives. Són una bona eina per al debat, tant per aprendre nosaltres com per passar als alumnes més petits, ja que són curts pensats pels infants, tots relacionats amb ells. 

El documental, a més, m'agrada molt en el seu conjunt ja que mostra primer, la part més negativa de la infància mal cuidada. La lluita perduda contra la SIDA i altres malalties mortals, la pobresa, la falta d'educació, la violència en la que han de viure, la inseguretat i la falta de protecció. Però poc a poc els curts es van tornant més positius, deixant pas a l'esperança després de tanta mostra de dolor i desolació. És sobretot la última pel·lícula, la de "Binca y la gran idea", una història preciosa que mostra la infància en el seu estat més natural, la innocència en estat pur de Binca.La seva visió del món i de la realitat et deixa amb un sentiment d'esperança i alegria que t'arrenca un somriure, com a mínim. 

És un gran final de documental, el qual no et fa oblidar tot allò que t'han mostrat fins ara, però sí que obre una petita escletja per a l'esperança, que és quelcom indispensable per tothom, però sobretot pels educadors, que hem de treballar amb el futur, creient que podem millar-lo, per què si no, quin sentit té educar nens i nenes si no pensem que tindran un futur per disfrutar?

És un gran documental que recomano a tothom, tant per aprendre coses del món, de la infància, de la realitat. Per pensar i plantejar-se mil coses. I per disfrutar davant la pantalla de la televisó. 

Per més informació podeu llegir aquí la sinopsi del documental i també hi trobareu enllaços de pàgines relacionades.

Espero que el disfruteu tant com jo.

Un bon educador és aquell que...

Seguint amb el Tonucci, introduiré algunes idees que em van semblar interessants, de les moltes que va exposar durant la segona conferència que vam escoltar.

M'he centrat en allo que fa més referència a l'etapa que estic vivint actualment: (al igual que tots els meus companys de classe) el procés de formació per a ser educadors, mestres. 

Tonucci va fer un breu resum de com ha de ser un bon mestre. Un bon mestre és aquell que ho és per vocació, que li agrada, que creu en el que fa. En definitiva, que ha triat aquesta professió perquè és el que vol fer i ho té clar, no com a segona opció perquè la primera no li ha sortit bé, ni tampoc perquè pensi que és quelcom fàcil de realitzar.

Per altra banda, Tonucci apuntava que no n'hi ha prou amb tenir vocació, per ser educador se n'ha de saber, se n'ha de ser capaç, i no tothom n'és. Per això cadascú s'ha d'autoanalitzar i descobrir si de veritat vol i pot desenvolupar aquesta feina.

Personalment estic totalment d'acord amb tot el que Tonucci opina sobre aquest tema. Crec que la professió d'educador, i sobretot d'educador d'infantil i primària, s'ha desvaloralitzat molt en les últimes dècades. Abans la figura del professor era molt important, juntament amb el metge i l'lalcalde eren les tres persones més importants i respectades del poble. Ara però, aquest respecte s'ha perdut. Es té una falsa impressió que ser mestre és fàcil, és quelcom per gent que no ha pogut arribar més enllà. I és ben bé al contrari, és una tasca de vital importància i amb unes repercussions enormes. Estem educacnt els adults del futur i la nostra acció és tant directa i potent en els infants que els podem canviar la seva manera de fer, de pensar o d'actuar en el futur, segons com els eduquem. Això comporta una gran responsabilitat, se n'ha de ser conscient i actuar en conseqüència, i malauradament avui en dia hi ha molta gent que no ho veu així. Mala cosa per a l'educació i molt mala cosa per als infants, que no tenen cap culpa de la incompetència dels adults. 

Tonucci va fer un petit apunt en to de retret, sobre com hauria de ser la formació dels que el dia de demà hauran d'educar els infants. Aquesta formació hauria de basar-se en el debat, l'anàlisi, l'experimentació directa sobre allò que es treballa. Perquè només així s'aprèn de veritat com educar.

Fent-ho d'una altra manera, s'aprenèn el temari acadèmic, però no la metodologia que, en definitiva, és el que compta. Per què, com es pot ensenyar a uns joves que han d'educar de forma alternativa, deixant que els infants provin, tinguin llibertat d'acció, etc., fent-ho de la manera tradicional? És una gran incoherència que s'ha de resoldre. 

Només com a apunt final, diré que hi ha a la Universitat de Lleida, un pla pilot que estan duent a terme un grup de primer de grau en educació primària que combina l'ensenyament del temari amb les pràctiques directes a una escola, ja des del primer dia de curs. Realitzen tres dies de classes a la universitat i els altres dos fan pràctiques a una escola, on veuen que tot allò que els hi estan ensenyant té una aplicació pràctica. Crec que és un molt bon sistema i que s'haria d'instaurar a totes les universitats, tot i el notable increment de feina per part del professorat.
Molta sort amb aquest nou pla que espero, funcioni.

Educació digital?

Aquesta tarda hem assistit a la cinquena edició de l'ITWorldEdu, a l'edifici del Cosmocaixa. Aquest congrés s'ha fet amb l'objectiu d'unir professionals del sector educatiu i de les noves tecnologies per tal de convinar, intercanviar idees i així aconseguir millorar la implantació de la tecnologia i les eines digitals a l'educació.

El Congrés ha servit, en part part per posar en comú els diferents punts de vista sobre el tema de les TIC en l'educació i també per crear vincles i acords comercials per tal de que aquesta unió sigui real.

Per qui vulgui informació sobre aquest congrés pot visitar la seva web: http://www.itworldedu.cat/.

El que realment m'ha semblat interessant de l'activitat d'aquesta tarda ha estat la conferència que ha fet el pedagog i dibuixant Francesco Tonucci. Tot i no haver escoltat la gran part de la conferència ja que hem arribat quan ja estava acabant, el pedagog ha tractat alguns temes sobre l'educació que m'han semblat interessants.

Un tema que ha tractat, arran d'una pregunta formulada des del públic, ha estat quina és la situació actual de l'ensenyament. Tonucci és italià i, per tant, coneix i ha estudiat més a fons l'educació italiana que no pas l'espanyola, però crec que el que ha expressat és vàlid també per la nostra escola. Tonucci ha dit que l'educació actualment està tirant un pas enrere; ja no s'intenta l'educació lliure, més complicada i en fase de proves, sinó que s'ha tonrat a allò fàcil i segur: el temari tancat, l'educació preestablerta. Segons ell, això es dèu al fet que hi ha por d'anar endavant, de fer coses noves. 

Aquest pas enrere també l'ha relacionat amb la societat del moment, en la qual els educadors tenen cada vegada menys la confiança dels pares dels infants, i aquesta desconfiança és recíproca. Una no fan més del que és "normal" per por de no agradar als pares, i aquests veuen que els seus fills no són educats tal com voldrien i en donen les culpes als mestres. Tot això porta a una situació sense sortida, on els infants són els grans perjudicats.

I quina és la solució? segons Tonucci, s'ha d'iniciar un diàleg entre pares i professionals de l'educació, per tal d'establir unes bases per una nova educació, que agradi a tothom i que beneficii als infants, que és, en definitiva, l'objectiu de l'educació. Això però, és ben complicat. Potser en les escoles privades es pot arribar a un mínim acord entre famílies i mestres, però a la pública això és molt més complicat. Canviar quelcom a l'escola pública és difícil, i des del govern no es facilita això, ans el contrari, cada reforma de la llei educativa emmpitjora i emmerda més el procés i la feina dels educadors.

Tot i que Tonucci no es referís explícitament a la incorporació de les noves tecnoolgies en els programes docents quan parlava de l'enderreriment dels sistemes educatius, es pot entendre també en aquesta via, sobretot tenint en compte que és el tema el qual tractava el congrés. 

Les noves tecnologies són quelcom que està present en la societat, ens envolta, i als infants que han viscut així des de que van néixer, encara més. A l'escola s'educa als infants perquè puguin viure bé i amb felicitat en la societat que els hi ha tocat, per tant, és evident que les noves tecnologies s'han de tractar, perquè és el pa de cada dia. El problema, al qual suposo que el congrés de ITWorldEdu ha volgut donar solució, és trobar la millor manera de fer-ho. Personalment crec que és quelcom complicat i que no s'està duent a terme de forma correcte. Si bé s'han introduït ordinadors, pantalles digitals, etc. a les aules, la manera d'ensenyar els coneixements és la mateixa que en la era pre-digital, i això no té cap mena de sentit. S'ha d'instaurar un sistema docent el qual es basi en les noves tecnologies. Si els infants tenen una eina com és Internet on poden trobar informació de pràcticament tot, de què serveix que se'ls faci aprendre de memòria uns noms o dates concretes? No seria més adient ensenyar-los com cercar aquestes dades, com discernir el que és bona informació i el que no? 

Les noves tecnologies aporten moltes millores i també nous problemes com la infoxicació, és per això que s'ha d'estudiar, valorar, debatre i concloure les millors maneres per adaptar l'educació a aquesta nova realitat que és la era digital.

Queda encara molt camí per fer en aquest aspecte, però espero que amb l'entrada de les noves generacions de professionals de l'educació, més habitutats al tracta amb les TIC, aquests canvis tant necessaris pels nostres infants es facin ràpidament i de la millora manera possible.

Tonucci ha tractat molts temes interessants sobre la pedagogia, però me'ls reservo per noves publicacions, quan hagi llegit i escoltat més al pedagog.

Acabo amb una de les vinyetes de Francesco Tonucci, un gran pedagog que sap sintetitzar la seva visió de la pedagogia en una imatge.

Per començar

Per començar, la primera entrada al meu blog personal d'aprenentatge, un espai de reflexió sobre els coneixements que aniré obtenint en el meu primer curs de magisteri en primària. 

Aquest blog, anomenat DPA (Dossier Personal d'Aprenentatge) com a activitat prevista dins el temari de Gestió de la Informació i TIC, servirà com a punt d'anàlisi de tots els coneixements adquirits al primer semestre de la carrera i em permetrà unir-los, enllaçar-los i ampliar els que em semblin més interessants. 

Un bon inici per comprendre que tot allò estudiat a la carrera està relacionat entre ells i amb la realitat educativa; o això espero.